MIRADES

Datació

Tradicionalment s'ha cregut que aquesta obra, com La primavera, va ser encarregada per Lorenzo di Pierfrancesco de Mèdici, nebot de Lorenzo de Mèdici, per adornar Villa di Castello a la campanya florentina. La idea sorgeix de què va ser allà on les va contemplar Giorgio Vasari anys després. Estudis recents indiquen una altra cosa: la Primavera es va pintar per a la casa de Lorenzo a la ciutat de Florència i El naixement de Venus va ser un encàrrec d'una altra persona per a un lloc diferent. Per tant, no es coneix la data exacta de la seva composició, ni tampoc el comitent per al qual va ser executat. Actualment es considera que es va pintar entre 1482 i 1484, en qualsevol cas, després de l'estada romana de Botticelli.
Només està documentat que, per a l'any 1499, ambdues estaven instal·lades a Castello, llavors propietat d'aquesta branca secundària dels Médicis.[1]

Anàlisi del quadre

Segons explica la llegenda Venus, deessa de l'amor, va néixer dels genitals del déu Urà, tallat pel seu fill Cronos i després llançat al mar. El títol de l'obra no és, per tant, exacte, ja que el quadre no representa el moment del naixement de la deessa, sinó que mostra l'arribada de Venus, sobre una petxina, a la platja d'una de les illes que tradicionalment se li dediquen, com Xipre, Pafos o Citera. La deessa és empesa per la bufera dels déus alats, entre una pluja de flors.
A l'esquerra apareixen els primers dos personatges de l'obra. Un d'ells és Zèfir (Déu del vent de l'oest); al seu costat hi ha Cloris (que significa pàl·lid). És la nimfa de la brisa i esposa de Zèfir a qui els romans van anomenar Flora. També s'ha identificat amb Aura, deessa de la brisa. Zèfir i Cloris, fortament abraçats simbolitzen la unió de la matèria i l'esperit. Al seu voltant cauen roses, flors que segons la llegenda després es convertiran en éssers.
Detall de Venus
El centre de la composició l'ocupa la deessa Venus sobre una petxina que flota en un mar verdós. Té l'actitud d'una Venus púdica: una mà sobre el pit i una altra sobre el sexe. Cobreix amb els seus cabells llargs i rossos les seves parts íntimes, encara que la llarga cabellera, col·locada a l'entrecuix, acaba recordant el borrissol púbic, la representació del qual estava prohibida. El cabell és un ornament eminentment eròtic; Botticelli el pinta amb llargs arabescos que freguen l'anatomia de la deessa amb una delicada carícia. Amb el seu braç dret tracta delicadament i gairebé innocentment de tapar-se els pits.
La seva actitud curvilínia continua sent pròpia del gòtic. Ara bé, el contrapposto, amb tot el pes a la cama esquerra i el peu dret una mica endarrerit i lleugerament aixecat, es considera una actitud inspirada en les estàtues antigues en particular les de l'hel·lenisme. Es representa, tanmateix, el prototip de bellesa botticelliana semblant a la que apareix en La calúmnia d'Apel·les; es creu que en aquesta Venus va poder representar Simonetta Vespucci, glorificada en les Stanze de Poliziano, encara que la qüestió ha de quedar oberta. El rostre recorda el de les verges de Botticelli: molt jove, de boca tancada i ulls clars. La seva expressió malenconiosa és impròpia de l'Antiguitat, i associa més aviat a l'expressió d'una bondat d'arrelam cristià. La pell de Venus és de color marfil, un blanc amb una lleugera tonalitat groguenca i amb ocasionals matisos rosa. Aquesta tonalitat no recorda a la pell, no suggereix carn tèbia i flexible, sinó la superfície i la fermesa d'una estàtua.
Des dels temps de la Roma clàssica no s'havia tornat a representar aquesta deessa pagana nua i de tals dimensions: el nu femení, considerat pecaminós en l'art medieval cristià, es recupera en el Renaixement com a símbol d'immaterialisme. Aquesta Venus no representa l'amor carnal o el plaer sensual sinó que, amb la seva actitud i les seves faccions fines, s'apropa més a l'ideal d'intel·ligència pura o saber suprem. Venus substitueix la Verge, expressant una fascinació cap a la mitologia comuna a molts artistes del Renaixement.[2]
Una de les Hores o Nimfes que espera la deessa a la platja, per cobrir-la amb un mantell vermell amb motius florals, es creu que es tracta, específicament, de la Primavera, l'estació del renéixer. Porta un vestit florit: és blanc i està brodat de blauets. Un cinturó de roses envolta la seva cintura i al coll llueix una elegant garlanda de murta, planta sagrada de Venus i símbol de l'amor etern. Entre els seus peus floreix una anèmona blava.
El paisatge no rep especial interès pel pintor, la qual cosa és una característica de Botticelli, com ell mateix va reconèixer davant de Leonardo da Vinci. Els arbres formen part d'un petit bosc de tarongers en flor, això correspon al sagrat jardí de les Hespèrides en la mitologia grega. No obstant això, els tarongers, el mateix que el llorer, també present, poden entendre's com al·lusions a la família Mèdici. Destaquen les robes, caracteritzades per tenir una gran marcació de plecs. Aquesta composició és d'estructura més rigorosa, plena de línies i de moviments harmònics.



 

Lucian Freud

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lucian Freud
Lucian Freud OM CH (Berlín, 8 de desembre de 1922 - Londres, 20 de juliol de 2011). Nét de Sigmund Freud, va ser un important pintor i gravador britànic.
Malgrat que en la seva joventut es va iniciar en el surrealisme, després de la Segona Guerra Mundial es va convertir en un dels principals representants de la pintura figurativa anglesa. Especialitzat en retrats, aquests acostumen a excloure l'expressió de sentiments i els personatges representats apareixen habitualment nus i sota una forta llum.
Va rebre l'Orde del Mèrit del Regne Unit.

Biografia

Els seus pares van ser Lucie Brasch i l'arquitecte Ernst Ludwig Freud, i era nét de Sigmund Freud. Va tenir dos germans, el polític Clement Raphael Freud i Stephan Gabriel Freud. La seva neboda, Emma Freud, és una important productora de ràdio britànica.
Després de la Primera Guerra Mundial i amb l'avenç del Nazisme, Lucien i la seva família van emigrar al Regne Unit l'any 1933, i van rebre la nacionalitat britànica l'any 1939. Durant aquest període, va estudiar a la Dartington Hall School a Totnes, Devon, i després a la Bryanston School.
Durant un breu període de temps, va estudiar a la Central School of Art de Londres i després amb molt d'èxit a l'Escola de Pintura i dibuix Cedric Morris's East Anglian, a Dedham. Es va allistar com a mariner mercant en un comboi de l'Atlàntic Nord el 1941, abans de ser-li invalidat el seu servei el 1942.
El 1943, l'editor ceilanès Tambimuttu va comissionar el jove artista per il·lustrar un llibre de poemes de Nicholas Moore, titulat The Glass Tower.
En la seva primera exhibició individual, a la Lefevre Gallery, el 1944, va exposar el seu celebrat quadre L'habitació del pintor.
L'estiu de 1946 va viatjar a París, per després continuar a Itàlia durant alguns mesos. Des de llavors va viure i va treballar a Londres.
El 20 de juliol de 2011 va morir "en pau" al seu domicili de Londres, segons un comunicat de premsa de la seva advocada Diana Rawstron que va recollir France Presse.

Canvis d'estil

Les primeres pintures de Freud sovint estan associades amb el surrealisme i mostren persones i plantes en juxtaposicions inusuals, fetes amb pintura molt fina. A partir dels anys 50 va començar a realitzar retrats, molt sovint nus, utilitzant la tècnica de l'empast. Els colors són sovint neutres.
Els temes de Freud són persones i les seves vides; amistats, família, col·legues, amants i nens. En comptades ocasions accepta retrats per encàrrec. Com ell mateix explica a les seves memòries: "El tema és autobiogràfic, tot allò que té relació amb l'esperança i la memòria i la sensualitat i la participació, la veritat...", "Pinto gent, no per allò que voldrien ser, sinó per allò que són".
L'ús d'animals en les seves composicions és molt extès i és sovint característic que apareguin les mascotes al costat del seu propietari. Exemples de retrats d'animals i persones a l'obra de Freud inclouen Noi i Speck (1980-81), Eli i David (2005-06) i Doble Retrat (1985-86).
La seva passió pels cavalls el va portar a pintar els exemplars de l'escola a Darlington, on, a més de muntar-los, fins i tot dormia als estables. Entre aquests, cal destacar els retrats de Grey Gelding (2003), L'euga Skewbald (2004), y Euga menjant fenc (Mare Eating Hay) (2006).
El seu quadre A l'estil de Cézanne (After Cézanne) és notable per la seva forma inusual i l'alt preu que en va pagar la Galeria Nacional d'Austràlia (7,4 milions de dòlars americans). Un retrat de petit format de la reina Isabel II va causar controvèrsia, en mostrar-la tan envellida (o més) del que és. La premsa britànica en va publicar crítiques contraposades.
Pintor de producció no massa extensa i summament cotitzat ara, compta amb només cinc quadres a l'Estat espanyol: quatre d'ells al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, (Reflex amb dos nens, autoretrat, Gran interior, Paddington, Últim retrat i Retrat del baró H.H. Thyssen-Bornemisza).
















 

FRIDA_KAHLO

ca.wikipedia.org/wiki/Frida_Kahlo

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Frida Kahlo

 Pensando en la Muerte

1943
 
Durante este período, la salud de Frida había declinado hasta el punto donde pasaba la mayor parte de sus días confinada en la cama. Debido a su mala salud, en ese momento y a través de los años, la muerte está siempre en su pensamiento, simbolizada por la calavera y las tibias cruzadas que aparecen en la ventana circular en su frente. De acuerdo con las antiguas tradiciones mexicanas, la muerte simultáneamente significa renacimiento y vida. En este autorretrato, la muerte se presenta contra un detallado fondo de ramas de espino, un símbolo derivado de la mitología pre-hispana, a través de la cual la artista apunta al renacimiento que sigue a la muerte. La muerte se entiende como un sendero de transición de una vida a otra diferente



  

LA JOVEN DE LA PERLA


La joven de la perla, también conocida como Muchacha con turbante, La Mona Lisa holandesa y La Mona Lisa del norte (en holandés Het meisje met de parel: La joven con la perla), es una de las obras maestras del pintor holandés Johannes Vermeer y, como el nombre implica, utiliza un pendiente de perla como punto focal. La pintura se encuentra en el Mauritshuis en La Haya.

Origen

Recientes escritos sobre Vermeer apuntan a que la imagen era un ‘tronie’, descripción que se hacía en Holanda en el siglo XVII a los retratos solo de ‘ cabeceo intenso ’, que no tenía intención de ser un retrato. Tras la mayor y más reciente restauración del cuadro en 1994, la sutil combinacón del color y la íntima mirada fija de la chica hacia el espectador se han realzado mucho.1 Tal realce se debe a un contraste entre un fondo muy oscuro y lo que se puede ver del cuerpo vestido de la muchacha; es decir, hay un tenebrismo que en este caso resulta casi caravaggiano, aunque sin las actitudes dramáticas del estilo, y se mantiene la típica y cristalina tranquilidad que caracteriza a la mayor parte de las obras de Vermeer de Delft.
Siguiendo los consejos de Victor de Stuer, quien durante años intentó prevenir que las raras obras de Vermeer se vendieran a grupos de extranjeros, A.A. des Tombe compró la obra en una subasta en La Haya en 1881 por sólo dos florines y treinta céntimos. En ese momento, su estado de conservación era muy malo. Des Tombe murió sin herederos y donó éste y otros cuadros al museo Mauritshuis en 1902.2
En 1937, una obra muy similar, que en ese momento también se atribuía a Vermeer, fue donada por el coleccionista Andrew W. Mellon a la Galería Nacional de Arte de Washington, D.C.. Está ampliamente considerada hoy en día como falsa. El experto en Vermeer, Arthur Wheelock, alegó en un estudio de 1995 que este otro cuadro es obra del artista y falsificador del siglo XX Theo van Wijngaarden, un amigo de Han van Meegeren.2



Jeffrey Hein


SOFONISBA ANGUISSOLA
La primera mujer pintora con éxito reconocido del Renacimiento 
Sofonisba Anguissola (Cremona, hacia 1532 - Palermo, 1625) fue una pintora italiana, la primera mujer pintora de éxito del Renacimiento y una de las artistas más longevas.
Sofonisba dijo en cierta ocasión: «La vida está llena de sorpresas; intento capturar estos preciosos momentos con los ojos bien abiertos».http://es.wikipedia.org/wiki/Sofonisba_Anguissola




No hay comentarios:

Publicar un comentario